L’ego de Lebron no cabria ni en tots els articles i anàlisis que s’han publicat aquests dies. És enorme. Molt gran. Va des de la costa est a la costa oest i encara li queda per tornar passant per Florida.
Només un personatge que s’autodefineix com The King és capaç de muntar un show d’aquestes dimensions per humiliar una ciutat i un estat que s’ha buidat per a que el senyoret ho tingués tot.
Els grans jugadors s’han fet mítics pel seu joc i pels seus títols, però també per la seva vinculació a un equip. Pel seu amor per uns colors. Això explica, per exemple, perquè Stockton és més mític que Allen Iverson, o perquè Olajuwon és més estimat que Shaq. Les formes també sumen en el món del glamour i de les joies grans.
Esportivament parlant és evident que Miami es posiciona com a favorit a la conferència est. L’efecte Wade, Lebron i Bosh és potent, i no sembla que ni els Magic, ni els Celtics, tinguin arguments suficients per contrarrestar aquest trio.
De fet, com sempre passa en aquests casos, el pitjor enemic de Miami són ells mateixos. Diuen que els seus egos no els impediran jugar com un equip, tots a una, compartint protagonisme i esforçant-se per a que cadascú trobi el seu espai. Això està per veure.
Els Lakers van fer un experiment similar i l’invent no els hi va sortir bé. El triangle de Phil Jackson no va funcionar amb els quatre all-stars de torn. Als Celtics, en canvi, els hi va servir per guanyar un anell. Però hi ha dues diferències entre l’equip que van formar els Celtics, i que encara mantenen, i el que han creat els Heat.
Primer, els egos de Pierce, Allen i Garnett són importants, ja ho crec que ho són, però ni de bon tros s’acosten als de Lebron and Co. Això dificulta l’entesa en el joc. No només en atac, si no també en defensa, i als vestuaris, i durant tot el reality en el que es convertirà l’equip allà on vagi.
I segon, els Celtics van ser el que van ser, o són el que són, en part gràcies als seus secundaris. Quan van guanyar el títol Rondo, Davis i Perkins eren molt joves, d’acord, però anaven a totes. Defensaven com poques vegades s’ha vist defensar a un equip. Miami ara mateix té quatre jugadors en plantilla i un espai salarial de 13 milions de cara a la temporada vinent. Sabeu qui juga per aquests diners? Dos perfils de jugadors. Veterans que han passat sense pena ni glòria i que ara veuen com s’obra una porta per guanyar un anell, i rookies o sophomores d’aquells que no apareixen en les primeres posicions.
Riley haurà d’estar molt fi per fitxar bé, barat i ràpid. La pressió per l’equip serà tan gran que si no guanyen l’anell, o si no aconsegueixen trobar el seu joc a meitat de la regular season, la crítica serà ferotge i la crisi al vestuari imminent.
Alguns ja desitgen que arribi aquest moment. Jo entre ells.
